"AUNQUE NO SE GRABE"

Durant tot el postgrau hem insistit molt en la idea de que la vida als recursos residencials ha de ser el més normalitzada possible, es adir, el més semblant al que hauria de ser a casa seva. Ja que només d'aquesta manera, el que els infants i adolescents aprendran, els serà d'utilitat en el moment que surtin del centre i s'hagin d'enfrontar al seu quotidià.

I no només quan surtin sinó també durant el temps que estiguin amb nosaltres, que en moltes ocasions és un temps llarg. És important que la resta de persones que es relacionen amb ells fora del centre, no els visquin com estranys pel fet de viure allà, ni a ells ni als seus educadors, més enllà del necessari.

A continuació us proposo que veieu aquest vídeo que han fet en el Grupo Scout Makarenko. Amb ell han volgut tenir una deferència amb els nombrosos companys que assisteixen i que viuen a un CRAE. La seva intenció al gravar aquest vídeo ha estat transmetre que ells els viuen com a qualsevol altre amic, sense donar importància el lloc d'on venen.

Una de les persones protagonistes, amiga de la meva filla, ens ho ha mostrat com si d'un tresor es tractés. Ella no sabia que jo estava com a docent al postgrau.

L'he demanat permís per poder-vos-ho mostrar i compartir amb tots vosaltres quina és la visió que d'ells tenen els seus propis companys.

https://www.youtube.com/watch?v=3KXzRCO9H9M

Us convido a reflexionar, després de veure el vídeo, sobre quins aspectes es destaquen com a poc normalitzadors, per tractar de treballar sobre ells a fi de poder millorar la nostra tasca.

També a aprendre d'allò que es veu com un valor positiu.

M'ha agradat molt trobar-me amb un grup de joves que s'han interessat d'una manera tan espontània per una qüestió tan invisible com poden ser les persones que vivim a un CRAE.

Arantza Mintiaga
Els protagonistes no són realment nens de CRAE.