Compartir el que no saps que saps

El passat cap de setmana 20 i 21 de març  es van celebrar les XI Jornades d’Educació Emocional i Família.

Unes jornades riques en contingut i ponents, amb participants de tota Espanya i altres països llatinoamericans. Conferències interessants com la de la Dra. M. Rosa Buxarrais autora de nombrosos llibres sobre família i escola, o la Mercè Conangla, autora també de nombrosos llibres sobre Ecologia Emocional.

O molts professionals que plantejaven temes interessants en els 13 tallers que es van impartir el dissabte.

Jo vaig dinamitzar un d’aquests tallers. El de Violència Filio-Parental del que me’n vaig endur molt més del que vaig proposar.

Per a mi la docència o la dinamització d’espais de debat des de que vaig començar a fer-ho, ja fa uns quants anys, és un lloc del que sempre surto carregada d’energia, on quan s’aconsegueix el que alguns de nosaltres entenem per fluir, em sento tocada per la vareta màgica inexplicable de l’ESTAR al 100 % allí, amb els 5 sentits. On de forma natural i sense control, surt el que segurament tenim en una part de nosaltres, més emocional que racional, el més autèntic i el que realment arriba als alumnes, estudiants, o companys que volen compartir la reflexió. És tot allò que no saps que saps i que realment interessa. Com diria el meu company Roger, l’enamorament amb els alumnes. Els espais autèntics d’aprenentatge, de compartir coneixement.

Així  va ser la meva experiència del taller,  amb un grup disposat a aprendre,  a compartir idees i a viure emocions, en només dues hores. A partir de temes, frases que jo pretenia que obrissin preguntes,  més que donessin respostes. 

Intentar que les persones que m’escolten s’emportin preguntes és per a mi important.  Que en el seu dia a dia tinguin dubtes i es puguin replantejar allò que podia semblar inamovible.

És el que per a mi val la pena de la docència i la pràctica reflexiva, el que em va empènyer a engegar un projecte com el Postgrau d’Acolliment Residencial; pensar que es podien replantejar dinàmiques, conceptes, històries que ens explicàvem i que calia relatar de nou en el món dels centres de protecció a la infància. I cada curs de nou, introduint tot allò que les persones que s’incorporin com a alumnes, professionals en actiu o futurs professionals, ho puguin qüestionar, esbandir, revisar.

Estic contenta d’haver participat d’aquest taller en aquestes jornades d’educació emocional, perquè m’ha permès parar i compartir un trosset del meu pensament emocional.

Ana Avellaneda

Sobreviure a les meves emocions en el treball amb famílies

Tornar a començar ..tornar a posar-se davant de  professionals, amb l’objectiu de transmetre la meva experiència, i transformar-la en un marc teòric que doni eines . Sobretot influïr en les actituds i posicionaments que millorin la pràctica en el treball amb famílies i els seus infants......quin repte, i quina injecció d'adrenalina!!!

En el meu discurs,  espero poder transmetre el  que l'experiència  referenda i que no està escrit moltes vegades als llibres i manuals, aquells principis que no per obvis, són freqüents, i amb significat més enllà de grans definicions i paraules; principis que incorporin la raó, però també els sentiments i emocions, presents en la intervenció, tant en els propis professionals, com en les famílies i infants amb els que ens relacionem.

La coherència raó- emoció mobilitza les accions. Un acaba fent allò que en realitat pensa i sent. Emoció, prové del verb llatí “ movere” ( moure’s)+ el prefix –e, significant  “moviment cap a ...” suggerint que en tota emoció hi ha una tendència a l’acció.

La intervenció amb famílies i infants ha de poder modificar  les accions, allò que els pares amb dificultats tenen el deure de fer, i duen fer bé, i que els professionals traduïm en els Plans de millora o intervenció.

Per aconseguir els objectius que ens plantegem respecte a les accions d’aquests pares, cal que influïm e intervinguem també a nivell de la raó i l'emoció de les famílies.  De cap altra manera aconseguirem que les famílies i/o nens/es es vinculin i caminin vers canvis positius.

L'emoció alimenta i dona forma a les operacions de la ment racional, i la ment racional ajusta i de vegades censura les entrades procedents de les emocions. Aquestes guien les respostes immediates.

 

 

Però els professionals també estem exposats a nivell racional i emocional quan ens trobem davant les famílies i els seus fills. El nostre encàrrec ens indica el que hem de fer. L’encàrrec sempre es refereix a lo racional (emmarcament normatiu i legal) i a les accions que es desprenen: les funcions i decisions. L’ encàrrec no defineix com ens sentirem, ni que pensarem quan ens trobem amb situacions que moltes vegades escapen del nostre barem ètic, o dels nostres valors personals .

Com sobreviure professional i personalment a les nostres emocions davant la pobresa, la violència familiar i/o vers els infants? Com sobreviure professionalment a situacions que no podem racionalitzar ? Com mantenir l'objectivitat i la bona praxis davant situacions que no podem entendre ni tolerar personalment, i que ens impacten amb tanta força ?

Moltes vegades, per la nostra pròpia necessitat de reduir l'impacte i patiment que ens ocasiona la situació de la família i infant, activem la resposta. Per nosaltres es fàcil pensar quina és la solució. Nosaltres sentim la necessitat d’ajudar i intervenir en la situació familiar, sabem el que cal fer, i tenim la possibilitat d'activar-ho. Inclòs pensem que  la nostra intervenció canviarà la situació.

Però si fos tant senzill per elles, no ho haguessin fet les pròpies famílies ?

Nosaltres posem paraules a la seva situació: caos, dificultats, necessitat ajuda, violència.... normalment abans que elles mateixes  defineixin els problemes.

Com sabem, des dels nostres constructes, el que cal fer per solucionar-los, preparem els guions de les seves noves vides. Guions que moltes vegades fan sentir a les famílies fora del escenari. Son els nostres plans de treball, no els seus. S'han de  sentir protagonistes?

Hi ha tants interrogants que em plantejo en la intervenció amb famílies i infants...!

Aquesta és finalment l'actitud que vull transmetre. Situar-se davant les famílies i infants com si no sabéssim rés. Plantejar-nos constantment dubtes. Fer-nos preguntes ens obliga a cercar diferents camins per respondre-les. Reconèixer els sentiments que ens impacten és un bon inici per reconèixer també els sentiments familiars, i per poder contrarestar-los. 

Maica Comellas

Intervenció amb famílies i infància en situació de vulnerabilitat. Jornada

Prendre  un matí a les obligacions diàries per assistir a la una jornada sobre “Intervenció amb famílies i infància en situació de vulnerabilitat” valia la pena, vaig pensar. Sí, és cert, a l’endemà tindré moltes més coses a fer...  però si no, com puc distanciar-me del que faig per analitzar-ho amb certa perspectiva?

Al Desembre havia llegit l’article “Innovate practices with marginalised families at risk of having their children taken into care” (Disponible a http://www.esn-eu.org/news/553/index.html [consulta efectuada 4/2/15]) i feia un recorregut per algunes experiències europees - Escòcia, Suècia,  Anglaterra, Hongria, Països Baixos, Alemanya – i citava Espanya, referint-se específicament als avenços fets a Catalunya en aquesta qüestió. No és el mateix llegir, que sentir en primera persona les experiències. I la Jornada organitzada per FASI i la DGAIA ho permetia, per 4art any consecutiu. Així que havia d’anar!

L’emmarcament  fet per la secretaria general d’Eurochild sobre l’impuls que es pot fer des d’Europa per millorar la qualitat de vida d’infants i joves institucionalitzats ens va recordar que la desinstitucionalització i la transició a recursos comunitaris és una prioritat i s’hi destinen fons socials...  I com que els pressupostos són importants però no ho són tot, ens va donar pistes sobre altre tipus de recursos que ens poden ajudar en aquest camí, per facilitar la implementació de mesures alternatives en l’atenció a les famílies: http://www.alternativecareguidelines.org/Inicio/tabid/2394/language/es-ES/Default.aspx

Les presentacions de les experiències francesa (http://la-cite-relais.fr/index.php?section=23-lieu-d-accueil-parents-enfants) i finesa em vam permetre conèixer diferents experiències, però també pensar sobre com presentem el que fem...  Personalment, em va sobtar molt la presentació finesa, indicant el cost de cada tipus de servei prestat. Interessant anàlisi, recordant-nos que la política preventiva contribueix a l’equitat dels sistemes de protecció.

Expressament deixo pel final la referència a la taula rodona sobre Les Cases d’Infants perquè presentava una experiència feta a casa nostra. I és que, a Catalunya hi ha moltes iniciatives rellevants per repensar la intervenció amb famílies en situació de vulnerabilitat. Fa anys que la situació preocupa i ocupa, i que s’hi fan moltes actuacions per incidir-hi, però no sempre es comuniquen; a la jornada sí!

A la presentació es van incorporar dos elements fonamentals del cicle de millora de la qualitat de l’atenció. Per una banda, FASI va introduir la planificació referida a com fer bé les intervencions educatives en els diferents processos de l’atenció a les famílies a les Cases d’Infants i la implementació d’allò planificat, el fer. Per l’altra banda, la DGAIA va incorporar  l’avaluació, no el disseny, sinó  els resultats del període inicial del servei, entre 2010 i 2014. Va permetre compartir les fites assolides i les que no; també analitzar el que cal continuar treballant per millorar, que en definitiva, és la finalitat de l’avaluació. En breu, es va dir, aquest material estarà a la web de FASI per tal que sigui consultat per qui ho desitgi. Serà interessant aprofundir-hi.

Tot plegat, una excel·lent oportunitat per aturar-nos i reflexionar sobre el que planifiquem i el finalment fem, com ho avaluem  i comuniquem els resultats i, potser, com ho podem fer una mica millor... Gràcies a l’organització per fer-ho possible un altre any! 

Elisabet Herrera