Tornar a començar ..tornar a posar-se davant de professionals, amb l’objectiu de transmetre
la meva experiència, i transformar-la en un marc teòric que doni eines . Sobretot
influïr en les actituds i posicionaments que millorin la pràctica en el treball
amb famílies i els seus infants......quin repte, i quina injecció d'adrenalina!!!
En el meu discurs, espero poder transmetre el que l'experiència referenda i que no està escrit moltes vegades
als llibres i manuals, aquells principis que no per obvis, són freqüents, i amb
significat més enllà de grans definicions i paraules; principis que incorporin
la raó, però també els sentiments i emocions, presents en la intervenció, tant en
els propis professionals, com en les famílies i infants amb els que ens
relacionem.
La coherència raó- emoció mobilitza les accions. Un acaba
fent allò que en realitat pensa i sent. Emoció, prové del verb llatí “ movere” (
moure’s)+ el prefix –e, significant “moviment cap a ...” suggerint que en tota emoció hi ha una tendència a l’acció.
La intervenció amb famílies i infants ha de poder
modificar les accions, allò que els
pares amb dificultats tenen el deure de fer, i duen fer bé, i que els professionals
traduïm en els Plans de millora o intervenció.
Per aconseguir els objectius que ens plantegem respecte a
les accions d’aquests pares, cal que influïm e intervinguem també a nivell de
la raó i l'emoció de les famílies. De
cap altra manera aconseguirem que les famílies i/o nens/es es vinculin i caminin
vers canvis positius.
L'emoció alimenta i dona forma a les operacions de la ment
racional, i la ment racional ajusta i de vegades censura les entrades
procedents de les emocions. Aquestes guien les respostes immediates.
Però els professionals també estem exposats a nivell
racional i emocional quan ens trobem davant les famílies i els seus fills. El
nostre encàrrec ens indica el que hem de fer. L’encàrrec sempre es refereix
a lo racional (emmarcament normatiu i legal) i a les accions que es desprenen: les funcions i
decisions. L’
encàrrec no defineix com ens sentirem, ni que pensarem quan ens trobem amb
situacions que moltes vegades escapen del nostre barem ètic, o dels nostres
valors personals .
Com sobreviure professional i
personalment a les nostres emocions davant la pobresa, la violència familiar
i/o vers els infants? Com sobreviure professionalment a
situacions que no podem racionalitzar ? Com mantenir l'objectivitat i la bona
praxis davant situacions que no podem entendre ni tolerar personalment, i que
ens impacten amb tanta força ?
Moltes
vegades, per la nostra pròpia necessitat de reduir l'impacte i patiment que
ens ocasiona la situació de la família i infant, activem la resposta. Per
nosaltres es fàcil pensar quina és la solució. Nosaltres sentim la necessitat
d’ajudar i intervenir en la situació familiar, sabem el que cal fer, i tenim
la possibilitat d'activar-ho. Inclòs pensem que la nostra intervenció canviarà la situació.
Però si fos tant senzill per elles, no ho haguessin fet les
pròpies famílies ?
Nosaltres posem paraules a la seva situació: caos,
dificultats, necessitat ajuda, violència.... normalment abans que elles mateixes defineixin els problemes.
Com sabem, des dels nostres constructes, el que cal fer
per solucionar-los, preparem els guions de les seves noves vides. Guions
que moltes vegades fan sentir a les famílies fora del escenari. Son els
nostres plans de treball, no els seus. S'han de sentir protagonistes?
Hi ha tants interrogants que em plantejo en la
intervenció amb famílies i infants...!
Aquesta és finalment l'actitud que vull transmetre.
Situar-se davant les famílies i infants com si no sabéssim rés. Plantejar-nos
constantment dubtes. Fer-nos preguntes ens obliga a cercar diferents camins per
respondre-les. Reconèixer els sentiments que ens impacten és un bon inici per
reconèixer també els sentiments familiars, i per poder contrarestar-los. Maica Comellas
