Quan, des de l’equip de professors, es va plantejar aquest procés de la pràctica educativa, el desinternament, vam valorar plantejar-lo a la taula rodona i convidar algun “expert” en aquest tema.
Sens dubte, el passat divendres varem tenir les millors expertes per reflexionar sobre aquest procés, i no una, sinó tres. Tres noies
protagonistes que, en primera persona, ens van explicar com ho van viure. la Khaoula, la Laki i la Carla, tres sortides del sistema de
protecció diferents i, també, tres vivències de l'estada en els Centres ben diferents. Tres
experiència úniques que ens han volgut regalar compartint-les amb tots nosaltres
de la mà del magnífic Marcelo Montori, que, com un mag, anava traient, amb suma
delicadesa, preguntes i qüestions del seu barret que ajudaven les noies a
anar construint el seu relat, donant-les temps per fer pauses, assentar les
emocions i respirar profundament, abans de continuar mentre, tots nosaltres,
tot el públic, escoltàvem, atentament, les seves paraules, les seves vivències.
La Khaoula, fa molt poquet que ha sortit del CRAE, no arriba
a dos mesos, i inicia una nova etapa a un pis de l’ASJTET, un pis en el que,
ens explicava, li ha costat molt ser acceptada, ja que “no era el perfil”. Del seu relat podíem intuir una vida dura, una última etapa abans d’assolir la majoria d’edat
complicada en la que, segons ella mateixa deia, moltes vegades ho volia engegar
tot i, quasi ho feia, tot “menos un poco”
i s’agafava a aquesta miqueta i “pensaba
en mí, aunque cuesta”. Agraïa al seu tutor el seu suport. Està estudiant disseny. Bravo Khaoula, bravíssim!!!
La Laki, també va anar a
viure a un pis de l’ASJTET. Ho desitjava. Recordava la primera
setmana com a molt dura. Deia que al centre s’ho trobava tot fet i, ara,
tot ho havia de fer ella: netejar, cuinar, comprar, cosir, planxar, “els
papers”..., trobava a faltar als educadors, en especial, ens deia, a la seva
tutora i a l’educadora del torn de nit que l’acompanyava en les nits en les que
li costava dormir. Sentia que tenia menys llibertat i, quan el Marcelo li
qüestionava aquesta vivència, tenint en compte la vida al CRAE, on, tot sovint,
es funciona a “golpe de pito”, la
Laki ho ratificava matisant que es tractava d’una qüestió de
gestió del temps. Ella ho havia de fer tot i sentia que no li quedava temps per
res. Un any va viure la Laki en aquest pis. Després, amb el suport econòmic que
l’ASJTET ofereix, se’n va anar a viure pel seu compte. Ara, en poc més d’un
mes, se li acaba aquest ajut. Ja té 21 anys, però, amb un optimisme que li
sortia per la pell, ens deia que confiava plenament en que se’n sortiria. Està
a punt d’acabar el Cicle d’Educació Infantil i té projectes de continuar estudiant. Es
planteja petits objectius i, quan els assoleix, es proposa d’altres. Laki ens diu que el
seu nom vol dir sort i de ben segur
que aquesta sort t’acompanyarà!!!
La Carla, la més gran de les tres, amb 26 anys, va optar
per una altra sortida, l’escapada, una fugida que, en les seves paraules, “és la forma de no afrontar-se”.
Prèviament a la fugida final del CRAE en va protagonitzar d’altres, però sempre tornava
al centre. Ens va dir que estava bé tenir un lloc on tornar, on et rentessin la
roba i et donessin menjar i, a més, en les seves paraules “havies de tornar al centre per reorganitzar-te”. El Marcelo, director del centre en
l’etapa en la que va viure la Carla, ens va dir que aquesta noia l’havia
“marcat”. Li va preguntar perquè no es deixava ajudar i la Carla, de manera
contundent va respondre que no estava preparada per rebre ajuda. En les seves
anades i tornades del centre va deixar caure mil coses, entre elles els estudis. Planteja ara el seu
desig d’estudiar. Treballa i és autònoma.
Aquesta noia va esmentar, en el decurs de gairebé totes les
seves intervencions la figura de la seva tutora. La va viure i la viu com una mare. Un referent. La darrera fugida va coincidir amb la baixa d'aquesta tutora. Quan va marxar, va mirar endavant, un llarg carrer i va mirar en darrera sabent que era la última vegada. El centre: la seva casa. La Carla és un exemple de resiliència.
A la sala, entre el públic, hi havia un grup important de nois i noies que ara mateix viuen en CRAE’s, i que van ser els altres protagonistes indiscutibles de la
tarda. Es va generar una sinergia entre els uns i les altres que va ser
absolutament màgica.
Tot conduit excel·lentment pel Marcelo Montori, que porta una vida dedicada a aquests nois i noies.
Aquesta taula ha estat un exemple més de que quan es dóna la
paraula als nois i noies, només ens queda callar, escoltar i APRENDRE!!!
