Reflexió de Lupe
Navas:
Ara fa uns anys l’Ana Avellaneda em va parlar, per primera
vegada, d’aquest postgrau, em va explicar la seva idea, un projecte que ja feia
un temps que estava gestant, i em va semblar una idea fantàstica, a més de, des
del meu punt de vista, molt i molt necessària.
Vaig estar a la sessió inaugural de la primera edició i,
durant aquell temps, compartint amb l’Ana algunes de les seves vivències.
Vivències que em ratificaven en el necessari que aquest postgrau era i és (i
serà) per a tots els professionals que treballen o volen treballar en centres.
A finals de l’any passat, un dia, l’Ana em va proposar
participar en la docència del mòdul de pràctica educativa. Recordo que em va dir
que m’ho pensés però, no em feia falta, SIIIII!!!! I tant que vull participar.
Han estat uns mesos, fins ara, molt intensos de feina,
llegint, rellegint, buscant, creant, pensant, parlant, compartint experiències
amb els companys i companyes, reflexionant... Molts espais també que entre
l’Ana i jo hem compartit d’idees, de metodologies, de debat i de riure.
A partir del dia 6 d’abril iniciem el contacte online amb els
alumnes i els dies 17 i 18 va arribar el moment, el gran moment de trobar-me
davant de tots i totes per compartir, en unes hores, un seguit de pràctiques
educatives. Vam parlar del procés d’acollida de l’infant, de les relacions amb
l’entorn, del vincle, del dia a dia en un centre, de la promoció de l’èxit
educatiu, del projecte “Cases d’Infants” i del treball amb les
famílies...ufffff, quants temes absolutament apassionants!!!!.
Per la meva part ha estat una experiència meravellosa, veure
les cares dels alumes, sentir la seva proximitat, escoltar totes les preguntes
i aportacions, intercanviar idees, experiències....si ho hagués de definir en
una sola paraula, aquesta seria ENRIQUIDOR.
El meu objectiu principal era el de transmetre que aquesta
feina és absolutament APASSIONANT, es viuen moments meravellosos, màgics,
irrepetibles i, també, d’altres durs, duríssims, punyents, però jo crec que els
bons moments són tan i tan bons, que compensen amb escreix aquells altres.
Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres una petita experiència en aquest
sentit: ara fa ja uns anys, quan treballava com a educadora, estava fent un
torn de cap de setmana (36 hores seguides) i un dels nois del centre on
treballava travessava un moment molt i molt complicat, va estar tot el cap de
setmana molt actuador, era una darrera d’una altra, sense gaire descans... Recordo
que quan marxava cap a casa, esgotada física i, sobretot, mentalment, en sentir
les meves passes, va sortir de l’habitació i em va dir: Lupe, ja marxes? Puc fer-te
un petó abans?. Ja està, aquest acte va esborrar d’un “plumazo” tot lo dur
que havia estat aquell cap de setmana.
Crec que si com a educadors som capaços de trobar les
compensacions en actes com aquest, gaudirem molt de la nostra feina i farem
gaudir a tots els que ens envolten.
Reflexió de l’Ana?
I jo que puc dir després d’aquestes paraules de la Lupe. Només
que la reflexió i l’aprenentatge conjunt amb tots els que formeu part tant de
l’equip docent com dels alumnes, amb el compromís i implicació de tots i totes,
ens està fent créixer. Que la reflexió sobre la pràctica educativa, amb la que
es travessen veritables estepes sense
sentit per arribar a una significació nova, en paraules de Phillippe
Meirieu, ha de ser inherent al dia a dia dels professionals que treballen als
centres i als que volen treballar. En aquest mòdul hem volgut aportar elements
perquè això es doni, obrint preguntes i no donar-ho tot per sabut.
Crec que hem gaudit i estem gaudint molt aquest mes i només podem dir
GRÀCIES!!
Lupe Navas i Ana Avellaneda
|
