MÉS ENLLÀ DELS DIVUIT.

Aquest és un fragment del reportatge Més enllà dels divuit. Seguir les petjades, de l'Anna Avellaneda i la Sandra Costa, professores del postgrau. Podreu trobar el reportatge sencer al número 17 de la revista Quaderns d'Educació Social que edita el CEESC.

«Feliz cumpleaños! 18 años... a la calle!».

«Si tanquessin els centres potser hi hauria més famílies disposades a acollir-nos, que això és el que volem, créixer amb el carinyo que ens ha faltat»,«L’atenció, l’amabilitat, la paciència, el carinyo, l’educació que m’han donat, és el que més valoro». Aquestes són algunes de les paraules pronunciades pels joves entrevistats i haurien de permetre ser recollides i propiciar  canvis en la qualitat de l’atenció residencial.

Un infant o adolescent que ha estat institucionalitzat va construint el seu projecte vital amb la convivència de dues realitats que l’acompanyen al llarg del temps d’estada al centre: el lligam amb el seus orígens i el vincle amb el context socioeducatiu substitutiu que l’acull. Amb aquesta doble realitat va construint la seva història particular, i la maduració i construcció de la seva identitat és diferent a la d’aquell que creix en família. La nova forma de convivència comporta situacions i experiències complexes, amb oportunitats d’aprenentatge per a la vida, però també suposa que tot procés d’institucionalització és una separació, més o menys traumàtica, del nucli de referència.

Les causes d’entrada a un centre poden ser diverses: «incapacitat de la mare per poder-nos cuidar», «el meu pare ens pegava amb un pal fins que es trencava», «la mare malalta i el pare alcohòlic», i són motius evidents per oferir una alternativa urgent i necessària. Són els poders públics, a través dels organismes competents de l’administració (la DGAIA), els qui n’assumeixen la responsabilitat social i jurídica a fi de garantir la prevenció, la promoció i la protecció dels drets recollits en la Convenció dels Drets de la Infància.

Alguns nois i noies van entrar de ben petits al recurs i s’hi van passar bona part de la vida. Per a d'altres  l’estada va  ser més breu i uns altres van fer itineràncies per altres recursos. La tipologia de centres on han estat recull la diversitat de mapa de recursos residencials que hi ha a Catalunya: «Era un centre amb 6 places en una llar i 6 places a l’altra [...]. Un centre molt familiar. »(L). «El centre on he estat és com si  fos com una casa però al mateix temps semblava una casa de colònies» (G)..«Una casa de pagès al mig del bosc amb 21 nois, tot nois» (D). « Un centre petit, d’edats diferents, nois i noies i només érem 12» (T).

Cal tenir en compte, a l’hora de valorar l’experiència viscuda, quines han estat les circumstàncies causants d’ingrés, el nivell de coneixement, reconeixement i acceptació dels fets esdevinguts a casa; l’edat que tenien al moment d’entrada, el temps d’estada, o les característiques personals de l’infant: «Com que sóc una persona oberta i extravertida, no recordo que em costés»(L), «A casa era un innocent. Només jugava amb els meus germans i anava a l’escola, quan venia el pare borratxo fèiem soroll, érem nanos, i ens fotia d’hòsties»(T). Cadascú afrontarà l’experiència d’una manera o una altra. Hi ha  qui s’hi resigna, qui la silencia, qui la viu amb ràbia i violència: «és que no tens més remei, o t’adaptes o et mors» (T).

La majoria recorden el primer dia i també la preparació d’entrada al centre:«Va ser un ingrés d’urgència, retenció domiciliària pels mossos a casa » (G). «Tinc la imatge de quan ens van separar de la meva mare, dos senyors, dos educadors, [...] ens posaven dins d’un cotxe blanc i... veient ma mare plorant i jo mirant pel vidre i plorant» (L). En funció de l’edat o del temps que fa que s’ha sortit del recurs, el record és més o menys present; hi ha qui el vol oblidar i qui ja l’ha esborrat: «Prèviament em van anar explicant on aniria, vaig anar a conèixer el centre amb els meus tiets i va arribar el dia d’entrar-hi. El dia abans sí que estava molt nerviós»(J). «El primer que recordo és una nena jugant amb una nina. De seguida em va acollir la directora. [...] li deia iaia»(L). «Primer me’l van ensenyar [el centre]i em va semblar bé i després ja hi vaig anar i m’hi vaig quedar» (D).

Posar paraules a les causes que porten un infant a viure en aquest context, treballar perquè n’entengui els motius i vagi acceptant la situació, és un procés lent i d’adaptació diferent per a cadascú. Segons Jesús Palacios, en el moment d’arribar al centre un nen/a té tres necessitats bàsiques: la necessitat d’atenció, d’educació, i de comprensió. En el procés d’acollida són freqüents els sentiments, les reaccions i les estratègies que expressen les fases del dol: «Sentia ràbia per la situació que m’estava tocant viure, impotència, por, rancor, soledat. Sobretot ràbia envers a la mare, i també per la mort del pare, si ell no s’hagués mort, nosaltres no seríem aquí» (G). «Tres dies plorant, estava sol, sense la meva família. Estava al mig del caos. Sentia  odi per la situació que em tocava viure, impotència perquè no tens més remei, por al desconegut, odi perquè no ets amb les persones que estimes» (T). «Plorar, sortir corrents darrere els meus oncles, per què m’ha passat a mi...?» (J).

Com a professionals hem d’estar atents, comprendre i identificar la realitat emocional de cada nen o nena i posar-li nom, i hi hem de poder respondre amb actituds i estratègies educatives idònies. A un infant no sempre li és fàcil  demanar ajut, per això el seu reclam d’atenció i la manera de canalitzar el malestar pot prendre formes moltes diverses. Els protocols d’acollida dels centres estipulen el procés a seguir abans de l’ingrés, les accions i procediments durant l’ingrés i els dies posteriors, però el que de debò compta en aquests moments d’inici d’una relació educativa és l’actitud d’acollida, la capacitat d’escolta, d’observació, de comprensió i de respecte.